diumenge, 22 d’agost del 2010

Grans senders de muntanya al parc alpí de Karwendel

Seguint el vol de l'àguila als Alps tirolesos


Ens trobem al cor del parc alpí Karwendel, la zona protegida més gran del Tirol austríac. Els senders de gran recorregut ens duen a cabanes acollidores i refugis de muntanya idílics, a boscos frondosos que mai han estat explotats per l'home i que han esdevingut el refugi d'una flora i d'una fauna extraordinàries.


¿Però quina ciutat ens permet d'arribar en menys de mitja hora des del seu centre històric fins a més de 2.300 m d'altitud per trobar  aquestes muntanyes? Doncs, Innsbruck, la vella capital austríaca del Tirol. Això és possible gràcies al nou funicular i telefèric de muntanya, el Nordkettenbahn. L'estació d'aquest funicular ha estat dissenyada per l'arquitecta iraniana Zaha Hadid (2007) i és un bell exemple de l'arquitectura contemporània en aquesta mena de transports de muntanya.


Una de les rutes més boniques per la bellesa del paisatge, que a més a més travessa tot el Tirol, és el camí Adlerweg, conegut com el sender de l'Àguila. El tram d'Innsbruck va des del cim de Hafelekar (2.334 m) fins al refugi de la Pfeisshütte a través del sender de Goethe (Goetheweg). És una ruta d'alta muntanya que demana una certa experiència i bon estat físic. La ruta està molt ben traçada i el camí ben equipat en els trams que ho requereixen.


El Goetheweg segueix en direcció est per l'aresta Mandlscharte fins al refugi Pfeishütte en unes tres hores, on ja podrem degustar el primer plat típic de cuina tirolesa i prendre una bona gerra de cervesa. Després seguirem vers el sender Wilde-Bande-Steig fins al refugi Hallerangerhaus (4 h).


El pas del coll Stempeljoch és molt inclinat, davalla per una tartera equipada amb algunes feixes de fusta, on de vegades costa de mantenir l'equilibri i estar-se drets. Cal anar baixant a poc a poc fins a enllaçar amb el llarg i exposat camí Wilde-Bande-Steig, que flanqueja a mitja falda de muntanya fins al Latafscherjoch.


La darrera etapa de l'excursió duu pròpiament fins als refugis Hallerangerhaus i Hallerangeralm, havent passant pel Latafscherjoch (2.081 m), en una forta davallada fins als prats herbosos i boscos frondosos d'aquests refugis de muntanya.


Durant la davallada a Hallerangerhaus apareixen alguns isards que a darrera hora de la tarda surten a menjar herba fresca. Els isards tirolesos no semblen gaire porucs. Va ser una sort poder fotografiar aquest exemplar tan de prop... potser anava despistat o no ens veia com un perill greu, ja que, de fet, són animals molt espantadissos i de seguida fugen. 


Hallerangeralm, amb l'espectacular mola muntanyosa de Speckkarspitze (2.504 m), és un lloc idílic que convida a pujar aquests cims, plens de vies d'escalada o ferrades, però també senders per pujar-hi a peu.



Fotografia de Roger Rovira














Properament publicarem un reportatge sobre aquesta ruta a la revista Muntanya a partir del material que vam aplegar el mes de juliol passat en aquesta regió dels Alps austríacs, a petició i encàrrec de Innsbruck Tourismus.

Més informació a: www.innsbruck.info

dissabte, 21 d’agost del 2010

La via ferrada d'Innsbruck (Innsbrucker Klettersteig)

Una via que recorre set cims de la Nordkette (Tirol)


Des dels alterosos cims de la Nordkette, la gran serralada que s'aboca sobre la vall de l'Inn i la ciutat d'Innsbruck, capital del land del Tirol i dels Alps austríacs, la panoràmica és indescriptible, meravellosa, pura. Som a prop de la ciutat i en plena alta muntanya. És així, doncs, el camí que segueix la via ferrada d'Innsbruck, ubicada al parc natural de Nordpark.


Se surt de l'estació de muntanya Hafelekar (2.269 m), a la qual hi haurem pujat amb el nou funicular i el telefèric d'Innsbruck (Nordkettenbahnen). La llarga ruta ens duu a set cims de muntanya abans d'arribar al coll de Frau-Hitt-Sattel. I és que la via ferrada d'Innsbruck té una longitud de 3.300 m i un grau de dificultat mitjà, tot i que ha estat considerada com una de les rutes alpines més exigents per a l'excursionisme convencional.

  

Aquesta via ferrada ha estat sanejada recentment pels guies de muntanya de l'Escola Alpina d'Innsbruck (ASI) i pels equips de rescat de la ciutat d'Innsbruck. Han estat renovats més de la meitat dels 2.200 m de cables d'acer i els ancoratges que l'equipen, de manera que podem dir que és una ruta ben segura i en condicions excel·lents, tant d'equipaments com de qualitat de roca.


A dalt dels cimals, resseguim la carena per passos de cavall i talls escarpats a banda i banda. El que més emociona no és la via en si mateixa, ni la seva dificultat (segons com es miri), sinó el paisatge. El paisatge és immens, incomparable, net. Tot i que és un camí freqüentat i famós, és difícil de trobar una massificació d'excursionistes i d'escaladors en aquesta regió dels Alps. I això és el que compta, a la fi.


Arribant al pic de Kaminspitze (2.435 m). Al fons, coronat per dos muntanyencs, hi ha el Kemacher (2.480 m), el cim més alt d'aquesta via ferrada; però encara queda un bon trajecte de camí fins a arribar al coll de Frau-Hitt. Paga la pena continuar-lo i gaudir-ne.


Moltes parets d'aquesta via són ben dretes i amb un pati sensacional, amb vistes a la ciutat d'Innsbruck per un costat, petitíssima, i barrancs i espadats per l'altre costat, amb vistes a les muntanyes de Gleirsch-Halltal-Kette, a l'Alpenpark Karwendel, i a les muntanyes que fan frontera amb Alemanya.


Fotografia de Roger Rovira














Properament publicarem un extens reportatge sobre els Alps del Tirol a la revista Muntanya, a partir del material que vam aplegar el mes de juliol passat en aquesta regió d'Àustria, a petició i encàrrec de Innsbruck Tourismus.

Més informació a: www.innsbruck.info

dijous, 19 d’agost del 2010

La cova de l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà)

La revista  Muntanya i el CEC al "Temps d'aventura"


Tot just acaben de passar cinc anys (era el juliol del 2005), quan un equip de realització del programa "Temps d'aventura" de TV3 – Televisió de Catalunya, dirigit per Jordi Fandiño, em va trucar per demanar-me de fer un reportatge per a aquest programa televisiu en alguna cova de Catalunya. 

De seguida els vaig proposar la cova de l'Espluga de Francolí per diverses raons. Primer, perquè l'ERE del CEC, el club d'espeleologia al qual pertanyo, vam estar treballant en l'exploració d'aquesta gran cavitat des de la dècada de 1980, i la coneixíem prou bé. Però sobretot, perquè és una cova de gran bellesa, d'accés fàcil, que disposa d'un bon riu subterrani i, a més, és la setena cavitat més gran del món excavada en conglomerats. En definitiva, una gran cova  ubicada Catalunya, a sota mateix del poble de l'Espluga de Francolí (avui hi ha una part condicionada per a la visita turística i també per a l'esport d'aventura: cliqueu aquí). 

Una mica d'història

Just a finals de 1985, gràcies a la col·laboració de l'Ajuntament i del Casal de l'Espluga de Francolí, l'ERE havia explorat 2.700 m d'aquesta cova, fet que triplicava el recorregut conegut fins aleshores. Fruit d'aquesta col·laboració, l'any 1986 es va construir una presa subterrània a la sala de la Biela, que tenia com a objecte la regulació i l'emmagatzematge del cabal del riu subterrani per a l'aprofitament vers la xarxa de distribució urbana.

Entre els anys 1986 i 1990, l'ERE es va dedicar a acabar l'estudi hidrogeològic de l'aparell càrstic relacionat amb la font Major. Així mateix, va col·laborar en la definició de diversos aspectes del Museu de la Vida Rural, i també en l'estructura geològica de la Conca de Barberà, la cova de la font Major i l'aigua de l'Espluga.

Les bones condicions de sequera de la cova de l'Espluga durant l'estiu de 1990 van permetre d'enllaçar els darrers trams, i l'exploració de noves galeries va fer possible d'assolir un recorregut total de 3.590 m.

El vídeo de la cova de l'Espluga de Francolí

El motiu d'aquest apunt és fer saber que el vídeo d'aquest reportatge, emès l'1 de setembre del 2005 al canal 33, en el programa "Temps d'aventura", es pot veure íntegrament al seguent enllaç de TV3 de "Vídeos a la carta":





Fotografia apunt: Ferran Alexandri.
Comunicat de premsa publicat a: Muntanya 861 (2005): 50.

dijous, 12 d’agost del 2010

La indústria del ferro a les valls d'Andorra

La farga Rossell


El Centre d'interpretació del ferro Farga Rossell ha reconstruït completament l'antiga farga al costat del riu Valira, a la Massana. El Centre mostra al visitant com funcionava l’activitat siderúrgica i què va representar per a Andorra, entre els segles XVII i XIX; és, també, un bon exponent de la indústria de producció de ferro a la zona dels Pirineus. La mineria de les valls va proporcionar el mineral necessari per elaborar el ferro; dels boscos se n'extreia la llenya per fer el carbó vegetal, combustible usat a la farga. Després, la farga comercialitzava el ferro brut, que venia a l'engròs.

Després de la seva recuperació, aquest indret s’ha reconvertit en un conjunt museístic on a més de gaudir d’un espectacle multimèdia sobre la història del ferro, el visitant podrà acabar la visita amb una demostració del funcionament del martinet, mogut gràcies a la força de l’aigua, i també en l'elaboració d'una barra de ferro.



FARGA ROSSELL:
Av. del Través, s/n, La Massana. Sortida de La Massana en direcció a Ordino. 
Tel. + 376 835 852 / Fax +376 835 857


Fotografia: Ferran Alexandri

dimecres, 11 d’agost del 2010

Un itinerari ecoturístic a la vall d'Enclar (Andorra)

Vegetació frondosa, dominis de l'isard i un antic enclavament estratègic: Sant Vicenç d'Enclar


Andorra la Vella és presidida a l'oest per l'abrupta serra d'Enclar, de la qual destaquen els cims anomenats del bony de la Pica (2.402 m), el pic d'Enclar (2.383 m) i el de Carroi (2.335 m). Un camí de boscos caducifolis, exuberants, plens de diversitat de flora i fauna. S'hi poden observar la major concentració d'isards i de rapinyaires.



A la vall d'Enclar s'hi accedeix des del nucli de Santa Coloma. L'inici del camí està dominat per saücs, cirerers i esbarzers. El camí puja molt dret al començament entre freixes, pi roig, alzines i noguers. A mesura que el camí s'enfila apareix el roure martinenc i el boix moll. El final de la pujada acaba al collet de Sant Vicenç, punt des d'on desapareixerà tot rastre urbà d'Andorra la Vella per endisar-nos en plena natura. Aquí tindrem la possibilitat de seguir la vall del riu d'Enclar fins al bony de la Pica o el pic d'Enclar, però també desviar-nos un moment a mà esquerra per visitar l'antic castell de Sant Vicenç d'Enclar.

SANT VICENÇ D'ENCLAR (O DE MONTCLAR)

Antic castell i església romànica d'Andorra la Vella, a l'esquerra del riu Enclar, límit amb la parròquia de Sant Julià de Lòria, al damunt de Santa Coloma.


Situat en un puig rocós ben estratègic, que controlava perfectament l'accés a la vall d'Andorra, l'església (totalment restaurada) està envoltada de les antigues restes del castell d'Enclar. En època visigoda ja existia la fortalesa d'Enclar, tperò no apareix documentada fins a l'any 952. Havia estat una propietat dels comtes d'Urgell, que van mantenir fins que van deixar en mans del bisbe d'Urgell i del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles les seves possessions andorranes.

L'església de Sant Vicenç era fa uns anys un munt de runa. Està formada per una sola nau rectangular, acabada per llevant en un absis quadrat. A l'absis s'obren dues petites finestres en forma d'espitllera per l'exterior i esqueixades per l'interior.

Fotografia: Ferran Alexandri

dimarts, 10 d’agost del 2010

Conèixer les flors de la vall de Sorteny

El parc natural de Sorteny (Ordino, Andorra) ofereix excel·lents itineraris botànics a l'estiu


Panoràmica del pic de la Fontblanca des de la vall de Sorteny, punjant a l'Estanyó.

La vall de Sorteny està ubicada al nord d'Andorra, a la parròquia d'Ordino. S'hi accedeix des del Serrat. És una alta vall de muntanya per excel·lència, amb el refugi de Sorteny (lliure, però molt ben conservat), des d'on podem pujar al pic de l'Estanyó (2.915 m) i al pic de la Serrera (2.913 m). Amb una extensió de 1.080 ha, el parc participa en la preservació de la biodiversitat i en la conservació del patrimoni natural i cultural dels Pirineus.

Si recorrem els diversos itineraris botànics del parc natural de Sorteny, sobretot entre juny i juliol (l'estiu a Andorra és curt), hi podem observar més de 700 espècies de flors i plantes, 50 de les quals són endèmiques del Pirineu. Heus ací alguns exemplars observats en l'itinerari que va fins a l'Estanyó:

Anemone narcissiflora


L'Anemone narcissiflora és una herba perenne de la família de les ranunculàcies que es fa en pasturatges frescals basòfils d'alta muntanya per tota la serralada dels Pirineus.

Dròsera, la planta carnívora


La Drosera rotundifolia és una planta herbàcia insectívora del gènere Dròsera, de la família de les droseràcies, de fulles agrupades en roseta, entapissades, a l'anvers, de llargs pèls mòbils terminats en glàndula, que poden atrapar i digerir petits insectes, pròpia de les torberes.

Àrnica, contra els cops i contusions


L'Arnica montana és una herba de la família de les compostes, de fulles basals en roseta, amb tiges proveïdes només d'un o dos parells de petites fulles oposades i capítols florals d'un groc ataronjat, que es fa a l'alta muntanya i és molt emprada com a medicinal, per guarir cops.

Genciana acaule o blava


Herba glabra; sovint disposa de tija, en contradicció amb el seu nom científic (acaule vol dir 'sense tija'). Les fulles són ovades o oblongues d'uns 3 cm de llargada. Les flors tenen una corol·la gran de color blau d'atzur amb taques verdoses a la part interna i uns apèndixs petits entre els lòbuls.

Dactylorhiza maculata


Es tracta d'una orquídea clapejada, del gènere Dactylorhiza, de la família de les Ochidaceae, molt relacionada amb el gènere Orchis (que significa 'testicle', per l'analogia amb els tubercles). Es desenvolupen en terrenys entollats, dels quals, la vall de Sorteny n'és ple. Tenen les fulles oblongoovoides o el·lipticolanceolades, clapejades de color propra.

Marcòlic


El marcòlic groc o lliri dels Pirineus (Lilium pyrenaicum) és un lliri del gènere dels Lilium. Es troba en zones muntanyoses com els Pirineus i els Alps. És una herba ufanosa de la família de les liliàcies, que pot arribar al metre d'alçada. Té una floració molt vistosa. Les flors neixen capbaixes, amb sis tèpals recorbats de color groc amb taques brunes. Les fulles, de forma oval, se superposen en grups de 5 a 10 al llarg de la tija.


Genciana vernal o pastorella




La pastorella (Gentiana verna) és una planta de la família de les gencianàcies, de floració primerenca, de fulles lanceolades, la majoria en roseta basal, i flors solitàries d'un blau viu, amb un tub cilíndric i cinc lòbuls ovats estesos, que es fa en les pastures de muntanya.

Pulsatil·la groga o herba del vent




La Pulsatilla alpina té una influorescència enflocada d'arestes plomoses, amb les fulles piloses i la flor de color groc. És típica del Pirieneu.

Un abellot xucla el nèctar de la flor d'un card


Un bon rovell d'ou


El rovell d'ou (Trollius europaeus) és una herba de la família de les ranunculàcies, ufanosa, de fulles palmatisectes, flors grogues, grosses i globoses i fruit format per uns quants fol·licles, que creix en prats i herbassars humits.

L'aigua de Sorteny ens duu la bella calta


La Caltha palustris és una planta herbàcia perenne, de la família de les ranunculàcies, de fulles cordades reniformes i de flors grosses d'un color groc d'or. Viu en terrenys entollats.

Un ampli reportage sobre els itineraris florals a la vall de Sorteny es publicarà properament a la revista Muntanya a cura de Ferran Alexandri i Valentí Zapater.

divendres, 6 d’agost del 2010

La revista Muntanya ens duu aquest estiu de la muntanya a l'espai

Nº 890 (AGOST 2010)


ARTICLES

La Ruta del General Moragues
Començant per les Guilleries, un massís muntanyós ple d'història i llegendes, se'ns explica la iniciativa de recuperar camins o de marcar rutes en funció d'aquest llegat. Aquest és el cas de la Ruta del General Moragues, que uneix els punts més emblemàtics de les Guilleries i el Montseny en relació amb aquest personatge històric.


Alaska, terra de gegants
Aquest estat dels EUA, conegut com la 'terra dels gegants', és un dels indrets del planeta més fascinants. descobrir-lo palejant amb caiac de mar pot ser una aventura d'exploració formidable, en què es pot revelar una costa esquerpa i retallada de fiords i nombroses illes. És, també, un dels llocs amb més densitat d'óssos del món.


Les arestes de La Meije
L'estiu també és un bon moment per practicar l'alpinisme i fer escalades interessants als Alps. Una bona opció és ascendir els cims del massís del Pelvoux, al Delfinat, on destaca el grup de La Meije.


El Montsec, entre el cel i la terra
Per primera vegada la revista Muntanya ofereix un aspecte poc muntanyenc en un magazín eminentment excursionista. Volem parlar d'astronomia, de l'espai. Encara que no ho sembli, aquesta ciència d'observar les estrelles està molt vinculada a una de les nostres muntanyes més emblemàtiques: el Montsec. En aquest massís hi ha el Centre d'Observació de l'Univers, una de les intitucions de divulgació i recerca més importants pel que fa a aquesta disciplina.


Norbert Font i Sagué, geòleg
Centenari Font i Sagué 1910 - 2010. A finals del segle XIX la geologia catalana experimenta un moments de pelnitud i de bonança amb Lluís Marià Vidal i Jaume Alemera. En aquest moment apareix la figura d'un jove seminarista, acabat de llicenciar-se en ciències naturals a la Universitat de Barcelona. Es tracta de Norbert Font i Sagué, un bon excursionista, amb un gran curiositat intel·lectual i una extraordinària capacitat de comunicació. Introduí a Catalunya l'espeleologia.


L'expedició "Pol Sud Sense Límits"
Les darreres pàgines d'aquesta revista reporten la gesta aconseguida per l'expedició "Pol Sud Sense Límits", que el gener del 2009, i per primera vegada a la història, un equip de persones amb discapacitats físiques diferents van arribart al Pol Sud, avançant amb els seus propis mitjans, a través d'una de les zones més remotes i inhòspites de la Terra: l'Antàrtida.


SECCIONS

Editorial
Som una nació
Vies d'escalada
La serra del Cis i Peramola
Llibres i mapes
Darreres novetats
La motxilla de muntanya
Noticiari
Amics de la muntanya
Èric Villalón sense límits
Itineraris excursionistes
Les penyes Altes de Moixeró

Redacció:
Centre Excursionista de Catalunya
Paradís, 10-12
08002 Barcelona
Tel.: 933 152 311
Director de Muntanya: Ferran Alexandri.
Consell de redacció: Francesc Beato, Jordi Bernat, Joan Campañà, David Mengual, Enric Nosàs, Josep M. Sala, Valentí Zapater.