dilluns, 26 de desembre del 2011

Estat selvàtic a l'avenc de la Miloquera


L'avenc de la Miloquera, ubicat al vessant sud del turó de la Miloquera, damunt de la població de Marçà (Priorat), està format per una gran esquerda amb quatre boques d'accés a l'interior: la Miloquera Petita, el pou del Cireret, el pou dels Ossos i el pou del Pastoret. Actualment, aquesta gran esquerda inferior (hi ha una altre esquerdament principal superior) està cegada per la vegetació i també per petits murs d'obra de pedra seca. Això fa gairebé impracticable el descens i el reconeixement dels pous d'accés a l'avenc (llevat d'un pouet on localitzem un espit, que podria ser el pou del Cireret). Sembla que tota l'esquerda s'hagi reblert de vegetació, però també, en alguns punts, de terra i murs de contenció.

El camí de l'avenc de la Miloquera


Tot i que la senyalització és bona fins al cim del turó de la Miloquera (pals indicadors, fites i pintura), no està indicat el lloc on s'ubiquen el pous d'accés a l'avenc, que queden coberts per l'abundant vegetació selvàtica i l'abandó (segons la visita que vaig fer el passat 29 de maig).

De Marçà cal anar a l'església i seguir el carrer amunt en direcció a la muntanya. En acabar-se el carrer surt la pista amb indicació al turó de la Miloquera. La pista continua fins a un pàrquing; cal seguir cap a la dreta, on hi ha una indicació dels avencs, senyalitzat amb el PR C91, que forma part de l'espai d'interès natural de la serra de Llaberia. Aquest PR, rodeja el turó, i cal abandonar-lo a mà esquerra en una fita que va en direcció al cim. Hi ha uns 8 minuts a peu des de Marçà fins a aquest punt. A partir d'aquí el camí està senyalitzat amb fletxes de pintura blava i fites fins que arribem a l'esquerda del vessant sud. Paral·lel a l'esquerda hi ha un caminet que duu fins al punt més elevat del turó, on encara es veuen les restes del castell de Marçà, esmentat ja el 1153, així com les restes d'una església de forma absidal que data del segle XIII. Al cim també hi ha un important aflorament de calcàries i presència d'esquerdes i avencs, com l'avenc de les Perles i l'avenc del Pastor. Des d'aquest punt s'observa una excel·lent vista de Marçà:


El cau de la miloca

És probable que el curiós nom de miloquera provingui de miloca, un ocell rapaç de la família de les estrígides, espècies Strix funerea i Otus vulgaris, semblants als mussols, que haurien fet el cau a les esquerdes i els avencs, llocs on solen habitar aquests ocells. Joan Coromines diu que les miloques són ben conegudes per tot el domini oriental, però especialment al Priorat, encara que, de fet, avui no n'hi hagi pas al turó de la Miloquera, d'aquestes bestioletes. L'any 1998 vaig visitar per primera vegada aquest avenc, i em vaig adonar de seguida de la presència de guano per les parets de l'esquerda i el fons de l'avenc, que no era originària de ratpenats, sinó segurament de mussols.

divendres, 9 de desembre del 2011

La cova de l'Ormini i el bol d'Armènia


La cova de l'Ormini, ubicada al municipi de Coll de Nargó, a la vall de Joan, és coneguda d'antic: les primeres citacions escrites corresponen entre 1845-1850 al Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar, de Pascual Madoz. Avui aquesta cova està equipada amb escales de ferro, baranes i passamans (en no gaire bon estat) perquè pugui ser visitada pels excursionistes en general.


El bol d'Armènia

La cova de l'Ormini o Bulurmini té un nom molt especial (fins i tot n'hi ha altres variants a l'Alt Urgell, com les coves de l'Olimini, a Coll de Nargó; la cova de Boli Ermini o de l'Oli Ermí, a Valls d'Aguilar). Coromines (DECLC, bol) observa l'expressió composta bol d'Armènia o bol armènic, usada en el segle XV en les variants bol armeni o bolarmini, boliermini, bolermini, boli ermini, bolo armini (DCVB). 

El bolarmeni ha estat cercat en mines i coves del País Valencià, i així ha quedat com a denominació de moltes coves (sovint alterat per la influència d'alumini, mina i bol: cova del Bolimini, a Vilafamés; cova del Bolumini, a Benimeli, Beniarbeig, Sanet i Alfafara. El significat amb referència a Vilafamés l'aportava Espinalt l'any 1786: "una cueva en la cual hay un mineral que llaman bolarminio, que és roca semejante al nácar: con el agua que tiene la cueva se forma una pasta de que usan bastante los boticarios". Amb aquest significat prossegueix el DCVB: "Espècie d'argila ferruginosa vermellosa (del llatí BOLUS ARMENICUS)".

La cova de l'Ormini ha perdut el bol, però l'altre nom pel qual és coneguda no ens deixa confusió, i no podem identificar ormini com l'ormí o sàlvia romana, sinó com bol d'Armènia: barreja d'òxid de ferro natural, d'argila, de silicat càlcic i de silicat magnèsic, amb una coloració que va del gris a l'ocre clar, i fins al vermell fort, passant per uns tons taronja (DE). Segurament aquesta cova era coneguda per la presència d'aquest mineral.


Trobareu més informació al meu llibre Excursions a l'interior de la terra. 22 itineraris espeleològics. (Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2011. Col·lecció Guies del CEC, 28).

Fotos de l'apunt: Toni Nubiola i Alfred Montserrat.

dilluns, 5 de desembre del 2011

La revista Muntanya 898 tanca el 2011


El dia 15 de desembre és prevista l'aparició del darrer número de l'any de la revista Muntanya per als nostres subscriptors. Així mateix, a partir d'aquesta data podrà adquirir-se també en quioscs, llibreries especialitzades (+ info a Llibreria Altaïr, tel. 933 208 648) i botigues d'esports.

ARTICLES:
  • La volta a la Tinença de Benifassà, per Ignasi Planas de Martí
  • A peu per la baronia d'Escornalbou, per Alfred Montserrat
  • Parlem amb Joan Picazos, per Josep Pons
  • A la recerca del riu amagat: l'Abisso de Trebiciano, per Jordi Lloret
  • Escalada d'extrema dificultat a la cara nord de Montserrat, per Roger Cararach
SECCIONS DESTACADES:
  • Vies d'escalada: El Pedraforca
  • L'excursió del mes: La capçalera del riu Brugent
  • L'entrevista: Perejaume
  • Els arxius del CEC: L'homenatge de l'Art Català al CEC
Seguiu-nos al bloc de la revista Muntanya, i trobeu-nos també al Twitter i Facebook.

diumenge, 4 de desembre del 2011

II Fòrum Empúries: El turisme del futur


Creafutur i l'Hostal Empúries van organitzar la segona jornada "Fòrum Empúries 2011: el turisme del futur" el passat dimecres 30 de novembre a l'Hostal Empúries, situat a la platja del Portitxol, a l'Escala.

Al llarg d'aquest fòrum es van presentar estratègies per fer front als reptes actuals i de futur als quals s'enfronta el sector turístic en uns moments especialments difícils. Precisament, la crisi econòmica que estem vivint també pot ser una oportunitat per a la gestió sostenible del negoci o de l'aplicació de noves formes de comercialització.

El Fòrum Empúries 2011 ha triat dos temes que es dibuixen com a determinants per al futur del turisme: l'ecodisseny en la indústria turística com un element econòmicament avantatjós i les noves eines de comercialització hotelera que trenquen definitivament l'ordre tradicional basat en la intermediació de grans corporacions.


La revista Muntanya va ser un dels mitjans de comunicació convidats d'aquest fòrum per cobrir la informació d'aquesta jornada, atès l'interès de la nostra publicació per l'ecologia i el turisme respectuós amb el medi ambient. En el decurs de l'acte, vam tenir ocasió d'entrevistar el Sr. Josep Francesc Valls, catedràtic d'ESADE, que va moderar la taula rodona "Noves eines de comercialització al mercat hoteler".

El professor Valls afirma que "el turisme només aconseguirà ser competitiu si és sostenible, i sostenible per a mi té tres factors fonamentals. El primer, que tots els empresaris obtinguin una riquesa, un benifici que eviti que se'n vagin a un altre lloc. Segon, que el desenvolupament dels negocis turístics serveixin per crear aspectes socials, llocs de treball de qualitat, habitatges dignes, centres d'ensenyament, etc. Tercer. Cal un tercer nivell perquè sigui sostenible: que aquest territori disposi de la capacitat financera perquè la taxa de regeneració sigui suficientment superior. Per exemple, si un turista va a la muntanya i resulta que l'embruta, i el negoci que hi ha a l'entorn d'aquesta muntanya no permet finançar aquesta regeneració, el que passarà és que a mesura que vagin arribant turistes s'anirà degradant més el territori o el patrimoni o el paisatge. Però si aquests tres factors es compleixen tindrem turistes que estiguin disposats a pagar pel valor d'aquest paisatge, sigui, posant per cas, fent un trekking."

Fotos: Hostal Empúries / Alfred Montserrat.

diumenge, 20 de novembre del 2011

La revista Muntanya guanya el premi de periodisme 2011 al Festival Unnim de Cinema de Muntanya


Ahir es varen atorgar els premis del 29è Festival Unnim de Cinema de Muntanya, celebrat a la població de Torelló de l'11 al 20 de novembre.

Per segon any consecutiu la revista Muntanya s'endú el premi de periodisme al millor reportatge. En aquest cas es tracta de l'article de Joan M. Vives intitulat "Corrent per la muntanya", publicat al nº 895 (juny 2011), en què l'autor fa una investigació sobre els inicis de les curses de muntanya.



A les pàgines de l'antic Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya hi podem llegir que les curses de muntanya són una activitat gairebé centenària, on el CEC també ha estat un club pioner en aquesta matèria.


Cal recordar que el 2010,  la revista Muntanya també es va endur aquest premi del prestigiós festival de Torelló per l'article de David Vilaseca "Els Angusto, dos aragonesos enmig de la plèiade", publicat a Muntanya 887 (febrer).

Veritats i llegendes, el darrer llibre de Lluís Grifell


El 15 de novembre passat vaig presentar a la sala d'actes del Centre Excursionista de Catalunya la darrera obra de Lluís Grifell Llegendes i veritats, un recull de llegendes i celebracions que formen part de la cultura i la tradicó catalanes.

Foto: Alfred Montserrat

Lluís Grifell va destacar com a novel·lista amb l'obra Memòries i aventures d'un temps i d'un país. Catalunya 1930-1950 i com a narrador de viatges amb el llibre Viatge al país del pèndol: l'URSS de 1977. Ara ens dóna a conèixer també les seves aficions com a investigador.

Llegendes i veritats és el resum de tres volums editats entre 1993 i el 2000 amb el títol de Sants i mites de Catalunya. Grifell va començar aquesta obra dels sants, aquesta Legenda aurea, amb els sants o patrons locals de l'entorn de Manresa, d'on ell és natural, però també de Catalunya en general, per mostrar-ne les llegendes i trets populars. Sobretot es va centrar en aquells sants que es converteixen en éssers mítics o herois, com Sant Jordi.

Escultura de Sant Jordi a la façana gòtica del carrer del Bisbe del Palau de la Generalitat, obra de Pere Joan (ca. 1420)

Llegendes i veritats és una nova versió, més àmplia i documentada, de la seva obra primera, de la qual només recull els personatges principals, recreats ara amb nova informació i temes nous. Aquest no és un llibre d'història, però tampoc és un simple recull de llegendes. És una obra, podríem dir-ho clar, d'història i ficció. Hi ha celebracions que es mostren en aquesta obra que encara són ben vives actualment, com la festa de Sant Medir.

Aquest llibre consta de sis capítols, dividits en dues parts: la llegendària i la històrica (o suplement que intenta de trobar el motiu, l'origen de la llegenda i el seu folklore). Hi trobem històries relacionades amb el castell de Cardona o del monestir de Sant Benet de Bages, el mite del comte Arnau, Sant Narcís, Sant Jordi, etc. Aquest nou llibre de Lluís Grifell aconsegueix fer endinsar el lector en temes quotidians, que formen part del passat i del present en l'àmbit de la cultura popular i literària catalana, presentats d'una manera ordenada, clara i amena, ingredients necessaris per als bons lectors, que l'autor exposa amb el seu estil brillant, planer i eficaç.

Lluís Grifell. Llegendes i veritats. Manresa: Zenobita Edicions, 2011.

Debat de senderisme a TV de l'Hospitalet

El 8 de novembre passat, en el programa "Tots els matins" de TV LH, el canal de televisó de l'Hospitalet, es va emetre un debat sobre senderisme i muntanya a propòsit de la segona edició del Saló de Senderisme Trek&Walk, que se celebrà de l'11 al 13 de novembre al recinte firal de la Farga de l'Hospitalet.

Els convidats al debat van ser Marta Rotllan, directora del saló; Luis López, delegat comercial de Hotansa-Andorra, i Ferran Alexandri, director de la revista Muntanya i membre del Centre Excursionista de Catalunya.


diumenge, 6 de novembre del 2011

Les coves del Salnitre de Montserrat


Una de les cavitats destacades del meu llibre Excursions a l'interior de la terra són les famoses coves del Salnitre, situades a la part meridional de la muntanya de Montserrat, al límit de la depressió del Bruc, damunt del torrent de la Salut i al peu del serrat de les Garrigoses. De fet, la cova del Salnitre és la més gran d'un conjunt de cavitats ubicades al voltant del replà de les Feixades i als dos vessants del torrent de la Font Seca: la cova de la Codolosa, la cova del Xacó, la cova Gran, la cova Freda, la cova de la Pols i l'avenc Ventós.


Aquestes coves són antics conductes del sistema de drenatge de les aigües subterrànies de Montserrat de finals del terciari. Van ser habitades durant la prehistòria, fet testimoniat per les troballes arqueològiques que en la majoria s'hi han fet; fins i tot algunes restes de terrissa s'han classificat com a ceràmica montserratina.

El camí de la cova
El recorregut que es pot fer en la visita turística (cova del Salnitre) està habilitat i il·luminat; és un xic superior a 500 m, de manera que podem arribar fins a les zones més internes de la cova. Podem distingir tres sectors: el pis Superior, el pou del Diable i el pis Inferior.

PIS SUPERIOR. Està format per un conjunt de galeries i sales situades gairebé al mateix nivell de l'entrada. Un cop els conductes van deixar d'estar inundats es va produir una etapa d'enfonsaments i de creació d'estalagmites. Una etapa posterior, amb una nova activitat de l'aigua, va erosionar aquestes estalagmites (que sembla que estiguin desgastades) i va modelar les formes del sostre i les partes. Hi distingim el Vestíbul i la Catedral (la sala més gran de la cova).


EL POU DEL DIABLE. Es tracta d'un pou de 16 m de fondària, equipat amb escales que en permeten el descens. El fons és ple de blocs caiguts. A la part més baixa hi ha una petita cavitat que, probablement, és d'on s'extreia el salnitre (actualment, però, no se n'hi troba).

PIS INFERIOR. Està format per un conjunt de galeries ubicades entre 18 i 25 m en correspondència amb l'entrada de la cova. Aquests en són els noms: el Claustre dels Monjos, el Cambril, la gruta de l'Elefant, la boca de l'Infern, la Campana, les Barricades, la cova dels Ratpenats, les Columnes i el Pavelló de la Verge.


Fitxa
Topònims: coves de Collbató, coves de Montserrat.
Municipi: Collbató (Baix Llobregat).
Terreny: conglomerats.
Durada: 1 h 30 min.
Dificultat: fàcil.
Recorregut: 958 m.
Desnivell: 42, 7 m (-19,5, +23,2).
Fotografies: Roger Rovira.

Més informació: Ferran Alexandri. Excursions a l'interior de la terra. 22 itineraris espeleològics. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2011. [Col·lecció de Guies del CEC, 28].

En defensa del mot "xampany"


¿Què hem de dir xampany o cava? Avui dia hi ha moltíssima gent que es pensa que en català el mot xampany és incorrecte i que el que hem de dir és cava, un mot d'adopció recent per designar aquest vi escumós.

De tota la vida que aquesta beguda s'ha anomenat a casa nostra xampany, però cap a la meitat de la dècada de 1980, gràcies a hàbils operacions de màrqueting, s'introduí el terme cava com a resultat de les pressions del sector vitivinícola francès, el qual argumentava que el vi escumós produït a Catalunya, Aragó i la Rioja s'apropiava indegudament del nom francès (o la seva traducció al català o al castellà) per tal com constituïen begudes diferents. De manera que això significà que comercialment s'acceptés el canvi de denominació i que es tendís a imposar-se en l'ús popular fins al punt de desplaçar el tradicional xampany. Malgrat que això no sigui la solució correcta, per qüestions legals es veu que cal restringir l'ús del terme cava al vi escumós d'aquí, ¡tot i que es tracta del mateix producte! ¡Que quedi clar!

Moltes vegades, quan anem a un restaurant i demanen xampany et solen contestar: "No, de xampany no en tenim; ara bé, si el senyor vol un cava", perquè, és clar, el xampany és francès i el cava català. ¿I el xampany italià? ¿I el californià? ¿Com anomenen la resta de països del món a aquesta beguda sinó xampany (o les seves traduccions)?

Els diccionaris normatius diuen:

xampany m. 1. Vi escumós criat en cava i produït a la regió francesa de la Xampanya. 2. Cava (vi escumós elaborat en una cava). [DIEC2]

xampany m. Designació ordinària del vi escumós criat en cava, obtingut de varietats de raïm adients i que, en destapar l'ampolla, produeix escuma o efervescència natural i persistent, a causa del seu contingut en diòxid de carboni dissolt en estat de sobresaturació. [Enciclopèdia Catalana]

Certament el nom deriva de la regió de la Xampanya (França), d'on aquest producte és originari; però resulta que a l'Estat espanyol es comercialitza des del 1986 sota la denominació d'origen cava amb el mateix sistema tradicional d'elaboració. El cas és que aquí ja hi intervé la indústria per damunt de la llengua, quan l'assumpte és ben clar: en català diem xampany; en castellà, champán, champaña, i en francès i anglès, champagne (Termcat, Eciclopèdia Catalana).


Una xampanyera és un recipient per refredar el xampany (i no pas una cavera*). Així mateix una xampanyeria és un establiment on se serveix especialment xampany i còctels de xampany (i no pas una caveria* o una cava). Una cava, entre altres significats, és un celler.

cava f. 1. Galeria excavada per tal de fer un dipòsit on la temperatura es mantingui igual tot l'any. 2. Lloc del celler, generalment subterrani, destinat a l'emmagatzematge del vi una vegada elaborat. 3. m. Vi escumós elaborat en una cava. [DIEC2]

cava f. Local del celler, generalment subterrani, destinat a l'emmagatzematge del vi una vegada elaborat. 2. p ext Denominació oficial del xampany elaborat a l'Estat espanyol. [Enciclopèdia Catalana]

La llengua és clara i no deixa lloc al dubte, i la tradició tampoc. Aquells qui de petits hem conegut només el xampany, l'únic mot que hem après, ens resistim a perdre'l. Psicolingüísticament parlant, quan diem xampany sabem molt bé a què ens referim. ¿Què passaria, doncs, si, per raons de comerç, no poguéssim dir conyac o whisky? El conyac és un aiguardent de vi blanc originari de la regió francesa de Cognac. ¿Cal restringir-ne l'ús només per al licor d'aquesta regió i usar el sinònim brandi per al conyac d'aquí? Afortunadament, ni els escocesos ni els irlandesos s'han queixat mai per la manera com la resta del món anomena la seva 'aigua de vida'; l'anglicisme whisky s'ha incorporat còmodament en totes les llengües.

En català la tradició del mot xampany ve de lluny. Coromines estableix la primera documentació l'any 1905 (DECLC, IX, 434), i també aporta variants com xampanya o xampaina. Destaca especialment una cita de l'obra Memòries (1954), de Josep Maria de Sagarra: "Don Clemente féu portar tres ampolles del bufet, que eren del millor xampany francès"; en un altre moment especifica: "Un de matrimoni per al senyor Martí i Barjau, i tres d'individuals per al meu germà, per a mi i per a un altre nen, que em penso que es deia Cases i tenia alguna relació amb el xampany Codorniu."

Jo crec que aquesta és una bona solució: precisem-ne l'origen i diguem: xampany francès, xampany català, xampany de Califòrnia, xampany italià... Però sempre xampany. L'aportació de mots d'altres llengües és un fenomen normal i enriquidor. Devem als visigots mots com espia, guerra, boig; als àrabs mots com albercoc, carbassa, cotó. És obvi que ningú no pot rebutjar germanismes o arabismes que es van incorporar al català fa tant de temps (potser molts no sabien que aquestes paraules no són catalanes). Per tant, aquesta és la meva recomanació: ¡Trinquem a la salut del mot xampany!


Més informació sobre això mateix: Ferran Alexandri. "El nom just de cada cosa. En defensa del mot xampany". El Traç 59 (2003): 10-11.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Excursions a l'interior de la terra: la cova de les Encantades


Començo amb aquest apunt una tria d'itineraris subterranis del meu darrer llibre Excursions a l'interior de la terra. 22 itineraris espeleològics. Per encetar aquesta sèrie dono notícia de la cova de les Encantades, situada al vessant sud del Puigmal, a 2.250 m d'altitud, la cova més llarga de l'Alt Freser.

Tot i que la cova era coneguda pels habitants de l'entorn, no es va descobrir espeleològicament fins al 1960. La cova és situada al vessant sud del Puigmal, a 250 m per damunt del torrent d'Estremera, més amunt de la font de l'Home Mort.


És sabut que les fades o encantades de la muntanya també s'anomenen dones d'aigua. Diuen que són dones molt belles i llestes que busquen els mortals en la nit de Sant Joan. Viuen en indrets d'aigua dolça, com els rius, llacs, gorgs, estanys, fonts i balmes; tenen preferència per les zones més altes dels Pirineus, on tenen el costum de viure en coves properes als rius i llacs. La seva joventut és eterna, per això poden viure més de mil anys.


La boca de la cova de les Encantades s'obre arran de terra (4 x 1,5 m). Fa baixada; de seguida dóna pas a una galeria ampla i alta, molt concrecionada. Després d'haver recorregut uns 30 m, a la dreta hi ha una galeria que duu a la sala Bernades. Cal continuar per la galeria principal, i després de superar un ressalt en forma de tobogan, s'arriba a una sala molt baixa de sostre, on hi ha un forat que dona pas a una rampa curta però amb pendent fort que mena a la galeria dels Enllaços. Hi ha una esquerda a terra que ens permet anar a altres sectors de la cova.

Fitxa:
Municipi: Queralbs (Ripollès)
Terreny: calcàries i marbres
Durada: 2-3 h
Dificultat: mitjana
Recorregut: 865 m
Desnivell: 37 m (-15, + 22)
Temperatura interior: 7ºC

Més informació a:

Ferran Alexandri. Excursions a l'interior de la terra. 22 itineraris espeleològics. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2011. [Col·lecció de Guies del CEC, 28].

dissabte, 22 d’octubre del 2011

Dos vídeos de muntanya de Carles Pujol


El dijous 20 d'octubre vaig presentar a la sala d'actes del Centre Excursionista de Catalunya dos vídeos de l'artista Carles Pujol, considerat un dels pioners més significatius del videoart a Espanya. La primera projecció (Écrins, 20 min) estava dedicada als campaments de vacances de l'any 2000 que el Centre Excursionista de Catalunya va organitzar al massís dels Écrins (massís d'Occitània, als Alps). Es tracta d'una projecció amb un fil narratiu sense veu, on contrasta l'alt de les muntanyes i el baix del campament, la natura i l'home, el paisatge i l'acció humana harmonitzat pel temps musical de l'Adagietto de la Simfonia nº 5 de G. Mahler.

El segon vídeo, 40 anys de Muntanya (35 min) presenta una estructura més complexa. És fruit de l'encàrrec de la Redacció de la revista Muntanya amb motiu del 40è aniversari d'aquesta publicació, esdevingut l'any 2010. El documental mostra i contrasta diversos aspectes relacionats amb la revista i el seu entorn: ciutat, muntanya, activitats del Centre Excursionista de Catalunya, consell de redacció, maquetació, impressió, entrevista al president del CEC, etc. Tot i que la veu humana és present en aquest vídeo, hi predomina la narració amb imatges i música, des de cants populars de Brahms fins al rock.

Foto: Alfred Montserrat

Abans i després de la projecció es va fer una taula rodona amb la participació de Nora Ancarola, videoartista, sotsdirectora de la Llotja i directora de l'espai d'art MX de Barcelona; Carles Pujol, videoartista i pintor, i Ferran Alexandri, director de la revista Muntanya.

diumenge, 16 d’octubre del 2011

El Museu de la Pagesia de Santa Susanna


Santa Susanna obrirà pròximament un museu dedicat a la pagesia

L'evolució de l'activitat agrícola al llarg de la història és un dels apartats que es podrà obsevar ben aviat al Museu de la Pagesia de l'Alt Maresme, situat al mas restaurat de Can Cases, al municipi de Santa Susanna. Es tracta d'un espai de divulgació sobre el món rural i la vida a pagès.


Un tomb per la vida dels pagesos, a través de la seva activitat marcada per les estacions de l'any i l'evolució de l'agricultura. El museu disposa de dues plantes, amb una excel·lent recreació dels espais, que representen els aspectes més cabdals de la pagesia catalana del Maresme.

Més informació: Santa Susanna

La revista MUNTANYA al II Saló del Senderisme


Els propers dies 11, 12 i 13 de novembre se celebrarà a la Farga d'Hospitalet la segona edició del Trek&Walk, el Saló del Senderisme, amb l'objectiu de crear un espai de referència que serveixi de plataforma al servei de difusió, la comunicació i la promoció del senderisme.

El Centre Excursionista de Catalunya i la revista Muntanya hi tindran un estand, en aquesta edició, on informaran sobre les activitats de muntanya i senderisme que, des de la primera entitat excursionista de Catalunya, es poden dur a terme al nostre país.

Trobareu més informació a:

divendres, 7 d’octubre del 2011

Excursions a l'interior de la terra. El Medi Ambient – TV3

Avui, al programa "El medi ambient" de TV3 s'ha emès una ressenya sobre el meu llibre Excursions a l'interior de la terra.



Llibre: Ferran Alexandri. Excursions a l'interior de la terra. 22 itineraris espeleològics. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2011. [Col·lecció Guies del CEC, 28]


diumenge, 2 d’octubre del 2011

Edició d'octubre de la revista Muntanya


Acabem d'editar el nº897 de Muntanya, que en breu ja estarà a la venda en les llibreries i quioscs especialitzats i, evidentment, en mans dels nostres socis i subscriptors. informeu-vos-en a www.cec-cat

Continguts 897 (octubre)

  • "D'excursió en terres de dips", per Ferran Alexandri i Alfred Montserrat
  • "Conversa amb Jordi Pons", per Jordi Bernat
  • "Baikal, la perla de Sibèria", per Paul de Maupeau
  • "Els mediocres. Una gran escalada a Yosemite", per Guillem Malet
  • "Visions del Kanchenjunga", per Enric Soler

10a Fira del Llibre de Muntanya a l'Esquirol

Presentació del meu llibre Excursions a l'interior de la terra




Ahir dissabte 1 d'octubre, en el marc de la desena edició de la Fira del Llibre de Muntanya, que s'està celebrant a l'Esquirol, vaig presentar oficialment el meu llibre Excursions a l'interior de la terra. 22 itineraris espeleològics, publicat el mes de març passat.


Aprofito aquest comunicat per recordar que amb aquesta obra es publica el primer de dos volums d'una guia d'itineraris subterranis adreçada als excursionistes i muntanyencs que, sense ser espeleòlegs ni haver practicat mai l'espeleologia, vulguin visitar algunes de les cavitats més destacades de Catalunya. La tria de coves (i de vegades algun avenc) ha estat feta pensant en l'interès de la cavitat, la seva història o la seva formació geològica; però també en la relativa facilitat d'accés i progressió. La majoria de les visites subterrànies proposades permeten, a més a més, fer una excursió a peu pels voltants. De fet, anar fins a la cova ja representa tota una excursió.

Excursions a l'interior de la terra
(22 itineraris espeleològics)
Ferran Alexandri

Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2011
[Col·lecció de Guies del CEC, 28]
128 pàgines, amb il·lustracions
ISBN: 978-84-9883-355-3
















Podeu llegir recensions d'aquesta obra en els següents enllaços:
El proper 7 d'octubre també es comentarà aquest llibre al programa "El medi ambient" de TV3.

diumenge, 25 de setembre del 2011

¿Quina hora és, dos quarts de vuit o les set i mitja?


Les diverses expressions de les hores

Actualment, en gran part del domini lingüístic català, sentim a dir les hores que indiquen les fraccions en quarts amb el sistema castellà. Tot i que això no és del tot incorrecte, cal fer algunes precisions.

El cas és que en català hi ha diverses possibilitats d'expressar l'hora. En general, per dir les hores justes i l'aproximació en un nombre que no arriba a un dels quarts diem:
  • 12:10 = les dotze i deu
  • 8:55 = les nou menys cinc
En canvi, per indicar fraccions horàries en quarts i minuts podem establir dos grans grups:

a) a Catalunya els parlants expressen l'hora mirant a l'hora següent,
  • 12: 20 = un quart i cinc d'una
  • 12:30 = dos quarts d'una
  • 12:45 = tres quarts d'una
  • 12:50 = tres quarts i cinc d'una
a més de tenir en compte que l'expressió mig quart es diu per indicar aproximadament el temps comprès entre els minuts 5 i 10 de cada quart,
  • un quart i mig de 12 = entre les 11:21 i les 11:24
i que quarts indica més o menys el temps comprès entre els minuts 15 i 45 de cada hora,
  • a quarts de 8 = entre les 7:15 i les 7:45
b) al País Valencià i a les Illes Balears es refereixen a l'hora passada i sumen els quarts i els minuts, com en castellà,
  • 12:15 = les dotze i quart
  • 12: 20 = les dotze i vint
  • 12:30 = les dotze i mitja
  • 12:45 = la una menys quart
A Mallorca es fa servir manco juntament amb menys, i les expressions manca... i passen...,
  • 6:45 = les set manco un quart
  • 10:45 = manca un quart per les onze
  • 9:20 = passen 20 minuts de les 9
Conclusió

Cada parlant ha d'expressar l'hora com sigui corrent en el seu lloc d'origen. Tot i que els catalans de Catalunya s'adhereixen cada vegada més al sistema del País Valencià o de les Illes, aquest ús és impropi, encara que segurament aquest sistema, per influència del castellà, acabarà per imposar-se. 

Si volem parlar el català amb una certa genuïnitat hem de procurar respectar (¡i recuperar!) el que correspon a cada parlar, segons l'àrea geogràfica. L'expressió dels quarts és, doncs, un estil propi i genuí que, a Catalunya, s'hauria de conservar.

Més informació: Joan Abril. Diccionari pràctic de qüestions gramaticals. Barcelona: Edicions 62, 2011. 3a ed. [El Cangurs Diccionaris, 249]

diumenge, 18 de setembre del 2011

¿Com podem evitar l'ús discriminatori de la llengua amb relació al sexe?


Els catalans i les catalanes... ¡Amb mesura!

¿Quantes vegades sentim els polítics pronunciar repetidament, sobretot en època d'eleccions, expressions sexistes com ara "els catalans i les catalanes, els treballadors i les treballadores", etc. –i encara si volen donar deferència a un sexe per damunt de l'altre, capgiren els termes, perquè les senyores sempre van primer, i diuen "les catalanes i els catalans, les treballadores i els treballadors"– pensant-se que llueixen una elocució i una educació exemplars, quan no fan altra cosa que fer el ridícul més espantós?

¿Què ens recomana la prudència?

  1. En català s'ha assignat als termes femenins un valor diferent del masculí. Per exemple, les alcaldesses abans només eren les dones dels alcaldes; però actualment són les dones que dirigeixen els ajuntaments.
  2. Només en el registre administratiu (sobretot impresos per emplenar) es recomana d'escriure les dues formes (Autoritzo el meu fill / la meva filla...) per evitar l'ús discriminatori.
  3. El masculí plural o l'ús del masculí a text seguit presenten sempre un valor genèric: No sé pas qui deu ser el poeta del mes. Els funcionaris de l'Ajuntament de Barcelona fan vaga.
  4. Si escrivim un text com aquest: "El Club dels Poetes Morts de Catalunya és regit, administrat i representat per una Junta Directiva, formada per un/una president/a, dos/dues vicepresidents/tes, un/una tresorer/era, un/una comptable/a, un/una secretari/ària primer/era, un/una secretari/ària segon/ona, un/una bibliotecari/ària, sis vocals, els/les presidents/tes de les seccions i els/les presidents/tes de les comissions", es podria titllar de "masculinitzador", encara que qui l'hagi redactat no en tingués la intenció. Això és així perquè converteix el masculí en un gènere activament marcat pel fet mateix de contraposar-hi el femení d'una manera sistemàtica.
  5. La lingüista Aina Moll deia l'any 1985 en l'article de Llengua i Administració (nº 19): "Com en les altres llengües que presenten variacions de gènere, el masculí és el gènere 'no marcat', és a dir, el que s'empra per designar individus de sexe masculí, o bé sense precisar-ne el sexe".  Aquest ús no comporta cap ambigüitat i no hi ha discriminació amb relació al sexe.
  6. Si ens esforcem sense mesura en la recerca d'expressions neutres o bé en l'ús dels dos gèneres sacrificarem la naturalitat de la frase i la claredat del missatge, ja que la lectura d'un text amb profusió de dobles formes redueix la comprensió lectora.
  7. L'ús del masculí com a gènere no marcat ofereix més cohesió perquè afavoreix la claredat i rapidesa en la comunicació.
Exemples correctes (extrets de la premsa):
    • Haití dóna via lliure als quatre nens adoptats per les famílies catalanes.
    • El tripartit treu ferro a l'augment de la desafecció envers els polítics.
    • Els veïns de Cabanyal reclamen un barri sencer i viu.
    • Ja s'han comptat més de 120.000 morts a Haití.
    • Tura diu que els jutges han de treballar una tarda a la setmana.
    Aquests exemples s'adapten al punt (3) sobre el masculí plural amb valor genèric, però segurament un polític o una política seguiria la teoria de la desmesura i diria:
    • *Haití dóna via lliure als quatre nens i nenes (¿o al nen i les tres nenes?) adoptats per les famílies catalanes.
    • *El tripartit treu ferro a l'augment de la desafecció envers els polítics i les polítiques.
    • *Els veïns i les veïnes de Cabanyal reclamen un barri sencer i viu.
    • *Ja s'han comptat més de 120.000 morts i mortes a Haití.
    • *Tura diu que els jutges i les jutgesses han de treballar una tarda a la setmana.
    Més informació: Joan Abril Español. Diccionari pràctic de qüestions gramaticals. Barcelona: Edicions 62, 2001 (3a ed). [El Cangur, 249]

    diumenge, 11 de setembre del 2011

    En català també posem els signes d'interrogació i admiració inicials


    Tediosa és ja la pregunta si cal o no cal posar els signes d'interrogació i admiració a l'inici de la frase, però el cas és que aquesta qüestió continua sent controvertida i encara és causa de polèmica i de llargues discussions i explicacions per part dels que ens dediquem a l'ofici de la llengua. És per això que m'agradaria deixar clar d'una vegada quin és l'estat de la qüestió.

    La majoria de gramàtiques que circulen en l'àmbit escolar no fan cap referència a l'ús d'aquests signes, si no és que diuen que en català només s'usen en posició final, com aconsella la normativa. Em fa l'efecte que és l'obra de Joan Abril Español, Diccionari pràctic de qüestions gramaticals (Edicions 62, "El Cangur Diccionaris", 249) publicat l'any 1997, la que exposa una explicació contundent d'aquest assumpte (pàg 211-213). Vegem a continuació les propostes diverses.

    Proposta de l'Institut d'Estudis Catalans

    "La Secció Filològica (Acord d'11 de juny de 1993 sobre l'ús dels signes d'interrogació i d'admiració) aconsella amb finalitat simplificadora, d'usar aquest signes exclusivament al final de l'oració, la qual cosa es pot entendre en el sentit que no té un caràcter estrictament prescriptiu i, per tant, permet triar altres opcions possibles, com ara la solució de Pompeu Frabra o la de Joan Solà."

    "L'Acord de la Secció Filològica, que faria renunciar als signes inicials, té relació amb el fet que només el castellà els fa servir, a més de justificar, a part, el criteri de simplificació. Aquesta recomanació no té en compte que moltes oracions interrogatives i exclamatives no presenten cap tret que les identifiqui com a tals fins al signe d'interrogació i exclamació de tancament. Si marquem només al final les clàusules interrogatives i exclamatives pot obligar el lector a rellegir la clàusula sencera (en el cas de les clàusules llargues)."

    La solució de Pompeu Fabra

    "En l'època de Fabra i en l'anterior a la normativa fixada pel mateix filòleg, l'aplicació dels signes d'interrogació i exclamació ha estat un desgavell, provocat sobretot pels criteris que guiaven la pràctica. És a dir, s'havia d'usar el signe inicial només quan la frase fos molt llarga i/o si no cabia tota sencera en una línia impresa."

    La proposta de Joan Solà

    "Davant d'aquest embolic, Joan Solà va proposar el 1975 d'adherir-se al sistema castellà. Aquesta és la proposta més coherent i funcional, ja que no presenta la dificultat d'haver de decidir cada vegada si la clàusula és prou llarga per posar-hi el signe inicial o no i elimina qualsevol problema de comprensió, fins i tot encara que s'hagi de posar els signes inicials en clàusules curtes o encapçalades per pronoms interrogatius (què, qui, per què...). Aquesta proposta avui dia és seguida per algunes editorials, alguns mitjans de premsa o per algun escriptor de prestigi com ara Quim Monzó."

    EXEMPLES

    [1] Renegar de la pròpia classe per defensar els interessos dels qui, al capdavall volien destruir-la, ¿anava més enllà d'una entremaliadura de nens capriciosos o –com afirmaven alguns obertament– era una manera d'assegurar-se un peu a cada banda per trobar-se a recer bufés d'on bufés el vent? (Jesús Moncada. Camí de sirga).

    Si només emprem el signe de tancament, hem de llegir la frase dues vegades.

    [2] Quan em veuen arribar em miren amb cara estranyada, com si em preguntessin "Aquest ¿qui és?", o  "¿Què hi ve a fer, ara, aquí?". Jo em pregunto: "¿Què fan aquests, aquí, d'on surten, què fan al meu pis? (Quim Monzó. Mil cretins).

    Tot i l'evidència dels pronoms interrogatius en aquestes frases, tampoc no passa res si emprem el signe d'interrogació inicial.

    [3] Llavors Príam, bé que ja és veia envoltat de prop per la mort, no es pogué, però, refrenar ni retenir la veu o la ira: ¡'Ah, per aquest forfet!', crida, '¡per aquesta gosadia, vulguin els déus, si n'hi ha al cel un de pietós que té cura de venjar-nos, pagar-te amb guardó escaient i concedir-te el premi que mereixes, tu que m'has fet veure amb els meus ulls l'assassinat del fill i has sollat amb el seu cadàver l'esguard del pare! (Virgili. Eneida II, trad. Miquel Dolç).

    Fixem-nos també en aquests cas: si només posem el signe d'admiració al final (que és el que feia el text original; fins i tot estalviava el de tancament de la primera exclamació), segurament no només haurem de llegir la frase dues vegades, sinó que tal vegada no sabrem on comença veritablement l'exclamació.

    [4] *No!!! No ho facis!!!

    És totalment incorrecte, cursi i infantil repetir el signe d'admiració al final per augmentar l'èmfasi.

    [5] ¿La Roser, vindrà?
    [6] La Roser, ¿vindrà?

    Els exemples [5] i [6] són especialment interessants en la utilitat d'usar el signe d'obertura: en el cas 5 es fa una pregunta que expressa sorpresa pel fet que ens han confirmat que vindrà la Roser; en canvi, en l'exemple 6 només es demana si la Roser vindrà o no vindrà.

    dissabte, 27 d’agost del 2011

    Adlerweg, el camí de l'Àguila


    La ruta de muntanya Adlerweg o camí de l'Àguila és una extensa xarxa de camins que travessa el Tirol (Àustria) d'est a oest. El seu traçat simbolitza una àguila orgullosa que estén les ales sobre la regió, alhora que l'excursionista les recorre.


    Aquest sender es va inaugurar l'any 2005. La ruta principal comprèn 31 etapes i uns 280 km. Comença a St. Johann, al Wilder Kaiser, i a través de les muntanyes de Karwendel, acaba a St. Anton am Arlberg i la vall de Lech. Però la totalitat de la rura, amb variants alpines i rutes regionals, assoleix els 1.480 km i 126 etapes.


    (c) Fotos Roger Rovira

    dimarts, 23 d’agost del 2011

    Eduard Toda i el castell d'Escornalbou


    El castell d'Escornalbou fou fundat l'any 1966 en fer donació Alfons I de Catalunya-Aragó del lloc i l'antic castell d'Escornalbou, destruït i deshabitat, que havia pertangut al valiat musulmà de Siurana, al prior agustinià Joan de Santboi, amb la condició que restaurés la fortalesa i aixequés un convent en honor a Sant Miquel.


    Eduard Toda i Güell (1885-1941) va ser un diplomàtic i escriptor, amic dels homes més significatius de la Renaixença, vicecònsul de Macau, Hong Kong i Xangai, cònsol del Caire a Egipte, on féu excavacions a Tebes, a la tomba de Sennedjem; també fou cònsol a Càller (Sardenya). Fruit de les estades fetes en aquests països publicà diversos llibres d'història i costums populars.


    El 1911, Eduard Toda, posseïdor d'una gran fortuna, comprà el castell d'Escornalbou, el restaurà i el reconstruí lliurement. L'any 1918, de retorn a Catalunya, s'hi instal·là. Aleshores hi establí una notable biblioteca i fou visitat per les personalitats catalanes més importants de l'època.


    El claustre i l'església de Sant Miquel d'Escornalbou corresponen a un període entre el final del segle XII i l'inici del XIII, en què tots els edificis religiosos tenen com a característica bàsica la continuació dels esquemes del segle XI, amb l'única incorporació de la volta apuntada, d'una arquitectura romànica, però sense rebutjar les transformacions de la primera arquitectura gòtica introduïda pels dominicans i franciscans.


    (c) fotos: Ferran Alexandri

    diumenge, 31 de juliol del 2011

    Excursions a l'interior de la terra. Introducció


    Les excèntriques són boniques concrecions estalactítiques de calcita o aragonita que podem trobar en algunes coves. Foto: Roger Rovira (c)


    Les coves i avencs sempre han despertat una forta atracció a tothom, tant excursionistes com espeleòlegs o amants del paisatge; fins i tot, els respectables diumengers. La causa podria tenir un origen metafísic. És cert que des d'antic hi ha hagut sempre una tendència a pensar que les coves són una porta al més-enllà, un accés a l'altre món, segurament per la seva ubicació sota terra.

    Els antics grecs creien que els avencs i les coves eren l'entrada a l'avern, al regne subterrani d'Hades, el déu dels morts, on, al principi, els difunts deambulaven llanguint com fantasmes; però, més endavant, les tradicions convertirien aquest lloc en un pou de turments per als condemnats. Creien que després de la mort hi havia d'haver una recompensa per als bons i un càstig per a aquells que havien dut una mala vida. Vet ací els rius infernals del Cocit i l'Aqueront, braços de l'Estígia, que comunicava amb l'estage romàtic de l'hades per un engolidor pregon i tenebrós.

    Gairebé en totes les cultures, el món subterrani ha afavorit l'explicació d'històries de tota mena relacionades amb l'altre món, la mitologia i l'aparició fins i tot d'un animisme fantasiós. Des de llocs sagrats destinats a l'enterrament fins a caus de bèsties fabuloses com els dracs. I encara més: coves que amaguen tresors valuosíssims o coves que són refugi de bandolers i contrabandistes.


    Aquesta aranya és una mostra real de la veritable fauna cavernícola. Foto: Ferran Alexandri

    Però, també, cal no oblidar el passat prehistòric, en què la cova ha estat un espai de vida i aixopluc. La prehistòria és un període molt llarg en l'aventura de la humanitat, de les societats que existiren abans de l'ús de l'escriptura, que va començar fa entre dos i tres milions d'anys i que acaba fa només uns quants segles. I tot plegat, el període de l'home és tan sols un esdeveniment molt petit amb relació a la història de l'Univers. I el pas dels primers homes en la vida cavernícola, i també després, en la història de l'espeleologia, encara és més curt.


    N. Font i Sagué i M. Faura i Sans abans de baixar a l'avenc d'en Roca l'any 1907 en presència del guia Serafí Alemany. Foto de Josep M. Co de Triola (AFCEC)

    Títol: Excursions a l'interior de la terra. 22 itineraris espeleplògics.
    Autor: Ferran Alexandri.
    Edició: Barcelona, març del 2011.
    Editorial: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
    Col·lecció: Guies del Centre Excursionista de Catalunya, 28
    Pàgines: 127.
    ISBN: 978-84-9883-355-3.