diumenge, 25 de setembre del 2011

¿Quina hora és, dos quarts de vuit o les set i mitja?


Les diverses expressions de les hores

Actualment, en gran part del domini lingüístic català, sentim a dir les hores que indiquen les fraccions en quarts amb el sistema castellà. Tot i que això no és del tot incorrecte, cal fer algunes precisions.

El cas és que en català hi ha diverses possibilitats d'expressar l'hora. En general, per dir les hores justes i l'aproximació en un nombre que no arriba a un dels quarts diem:
  • 12:10 = les dotze i deu
  • 8:55 = les nou menys cinc
En canvi, per indicar fraccions horàries en quarts i minuts podem establir dos grans grups:

a) a Catalunya els parlants expressen l'hora mirant a l'hora següent,
  • 12: 20 = un quart i cinc d'una
  • 12:30 = dos quarts d'una
  • 12:45 = tres quarts d'una
  • 12:50 = tres quarts i cinc d'una
a més de tenir en compte que l'expressió mig quart es diu per indicar aproximadament el temps comprès entre els minuts 5 i 10 de cada quart,
  • un quart i mig de 12 = entre les 11:21 i les 11:24
i que quarts indica més o menys el temps comprès entre els minuts 15 i 45 de cada hora,
  • a quarts de 8 = entre les 7:15 i les 7:45
b) al País Valencià i a les Illes Balears es refereixen a l'hora passada i sumen els quarts i els minuts, com en castellà,
  • 12:15 = les dotze i quart
  • 12: 20 = les dotze i vint
  • 12:30 = les dotze i mitja
  • 12:45 = la una menys quart
A Mallorca es fa servir manco juntament amb menys, i les expressions manca... i passen...,
  • 6:45 = les set manco un quart
  • 10:45 = manca un quart per les onze
  • 9:20 = passen 20 minuts de les 9
Conclusió

Cada parlant ha d'expressar l'hora com sigui corrent en el seu lloc d'origen. Tot i que els catalans de Catalunya s'adhereixen cada vegada més al sistema del País Valencià o de les Illes, aquest ús és impropi, encara que segurament aquest sistema, per influència del castellà, acabarà per imposar-se. 

Si volem parlar el català amb una certa genuïnitat hem de procurar respectar (¡i recuperar!) el que correspon a cada parlar, segons l'àrea geogràfica. L'expressió dels quarts és, doncs, un estil propi i genuí que, a Catalunya, s'hauria de conservar.

Més informació: Joan Abril. Diccionari pràctic de qüestions gramaticals. Barcelona: Edicions 62, 2011. 3a ed. [El Cangurs Diccionaris, 249]

diumenge, 18 de setembre del 2011

¿Com podem evitar l'ús discriminatori de la llengua amb relació al sexe?


Els catalans i les catalanes... ¡Amb mesura!

¿Quantes vegades sentim els polítics pronunciar repetidament, sobretot en època d'eleccions, expressions sexistes com ara "els catalans i les catalanes, els treballadors i les treballadores", etc. –i encara si volen donar deferència a un sexe per damunt de l'altre, capgiren els termes, perquè les senyores sempre van primer, i diuen "les catalanes i els catalans, les treballadores i els treballadors"– pensant-se que llueixen una elocució i una educació exemplars, quan no fan altra cosa que fer el ridícul més espantós?

¿Què ens recomana la prudència?

  1. En català s'ha assignat als termes femenins un valor diferent del masculí. Per exemple, les alcaldesses abans només eren les dones dels alcaldes; però actualment són les dones que dirigeixen els ajuntaments.
  2. Només en el registre administratiu (sobretot impresos per emplenar) es recomana d'escriure les dues formes (Autoritzo el meu fill / la meva filla...) per evitar l'ús discriminatori.
  3. El masculí plural o l'ús del masculí a text seguit presenten sempre un valor genèric: No sé pas qui deu ser el poeta del mes. Els funcionaris de l'Ajuntament de Barcelona fan vaga.
  4. Si escrivim un text com aquest: "El Club dels Poetes Morts de Catalunya és regit, administrat i representat per una Junta Directiva, formada per un/una president/a, dos/dues vicepresidents/tes, un/una tresorer/era, un/una comptable/a, un/una secretari/ària primer/era, un/una secretari/ària segon/ona, un/una bibliotecari/ària, sis vocals, els/les presidents/tes de les seccions i els/les presidents/tes de les comissions", es podria titllar de "masculinitzador", encara que qui l'hagi redactat no en tingués la intenció. Això és així perquè converteix el masculí en un gènere activament marcat pel fet mateix de contraposar-hi el femení d'una manera sistemàtica.
  5. La lingüista Aina Moll deia l'any 1985 en l'article de Llengua i Administració (nº 19): "Com en les altres llengües que presenten variacions de gènere, el masculí és el gènere 'no marcat', és a dir, el que s'empra per designar individus de sexe masculí, o bé sense precisar-ne el sexe".  Aquest ús no comporta cap ambigüitat i no hi ha discriminació amb relació al sexe.
  6. Si ens esforcem sense mesura en la recerca d'expressions neutres o bé en l'ús dels dos gèneres sacrificarem la naturalitat de la frase i la claredat del missatge, ja que la lectura d'un text amb profusió de dobles formes redueix la comprensió lectora.
  7. L'ús del masculí com a gènere no marcat ofereix més cohesió perquè afavoreix la claredat i rapidesa en la comunicació.
Exemples correctes (extrets de la premsa):
    • Haití dóna via lliure als quatre nens adoptats per les famílies catalanes.
    • El tripartit treu ferro a l'augment de la desafecció envers els polítics.
    • Els veïns de Cabanyal reclamen un barri sencer i viu.
    • Ja s'han comptat més de 120.000 morts a Haití.
    • Tura diu que els jutges han de treballar una tarda a la setmana.
    Aquests exemples s'adapten al punt (3) sobre el masculí plural amb valor genèric, però segurament un polític o una política seguiria la teoria de la desmesura i diria:
    • *Haití dóna via lliure als quatre nens i nenes (¿o al nen i les tres nenes?) adoptats per les famílies catalanes.
    • *El tripartit treu ferro a l'augment de la desafecció envers els polítics i les polítiques.
    • *Els veïns i les veïnes de Cabanyal reclamen un barri sencer i viu.
    • *Ja s'han comptat més de 120.000 morts i mortes a Haití.
    • *Tura diu que els jutges i les jutgesses han de treballar una tarda a la setmana.
    Més informació: Joan Abril Español. Diccionari pràctic de qüestions gramaticals. Barcelona: Edicions 62, 2001 (3a ed). [El Cangur, 249]

    diumenge, 11 de setembre del 2011

    En català també posem els signes d'interrogació i admiració inicials


    Tediosa és ja la pregunta si cal o no cal posar els signes d'interrogació i admiració a l'inici de la frase, però el cas és que aquesta qüestió continua sent controvertida i encara és causa de polèmica i de llargues discussions i explicacions per part dels que ens dediquem a l'ofici de la llengua. És per això que m'agradaria deixar clar d'una vegada quin és l'estat de la qüestió.

    La majoria de gramàtiques que circulen en l'àmbit escolar no fan cap referència a l'ús d'aquests signes, si no és que diuen que en català només s'usen en posició final, com aconsella la normativa. Em fa l'efecte que és l'obra de Joan Abril Español, Diccionari pràctic de qüestions gramaticals (Edicions 62, "El Cangur Diccionaris", 249) publicat l'any 1997, la que exposa una explicació contundent d'aquest assumpte (pàg 211-213). Vegem a continuació les propostes diverses.

    Proposta de l'Institut d'Estudis Catalans

    "La Secció Filològica (Acord d'11 de juny de 1993 sobre l'ús dels signes d'interrogació i d'admiració) aconsella amb finalitat simplificadora, d'usar aquest signes exclusivament al final de l'oració, la qual cosa es pot entendre en el sentit que no té un caràcter estrictament prescriptiu i, per tant, permet triar altres opcions possibles, com ara la solució de Pompeu Frabra o la de Joan Solà."

    "L'Acord de la Secció Filològica, que faria renunciar als signes inicials, té relació amb el fet que només el castellà els fa servir, a més de justificar, a part, el criteri de simplificació. Aquesta recomanació no té en compte que moltes oracions interrogatives i exclamatives no presenten cap tret que les identifiqui com a tals fins al signe d'interrogació i exclamació de tancament. Si marquem només al final les clàusules interrogatives i exclamatives pot obligar el lector a rellegir la clàusula sencera (en el cas de les clàusules llargues)."

    La solució de Pompeu Fabra

    "En l'època de Fabra i en l'anterior a la normativa fixada pel mateix filòleg, l'aplicació dels signes d'interrogació i exclamació ha estat un desgavell, provocat sobretot pels criteris que guiaven la pràctica. És a dir, s'havia d'usar el signe inicial només quan la frase fos molt llarga i/o si no cabia tota sencera en una línia impresa."

    La proposta de Joan Solà

    "Davant d'aquest embolic, Joan Solà va proposar el 1975 d'adherir-se al sistema castellà. Aquesta és la proposta més coherent i funcional, ja que no presenta la dificultat d'haver de decidir cada vegada si la clàusula és prou llarga per posar-hi el signe inicial o no i elimina qualsevol problema de comprensió, fins i tot encara que s'hagi de posar els signes inicials en clàusules curtes o encapçalades per pronoms interrogatius (què, qui, per què...). Aquesta proposta avui dia és seguida per algunes editorials, alguns mitjans de premsa o per algun escriptor de prestigi com ara Quim Monzó."

    EXEMPLES

    [1] Renegar de la pròpia classe per defensar els interessos dels qui, al capdavall volien destruir-la, ¿anava més enllà d'una entremaliadura de nens capriciosos o –com afirmaven alguns obertament– era una manera d'assegurar-se un peu a cada banda per trobar-se a recer bufés d'on bufés el vent? (Jesús Moncada. Camí de sirga).

    Si només emprem el signe de tancament, hem de llegir la frase dues vegades.

    [2] Quan em veuen arribar em miren amb cara estranyada, com si em preguntessin "Aquest ¿qui és?", o  "¿Què hi ve a fer, ara, aquí?". Jo em pregunto: "¿Què fan aquests, aquí, d'on surten, què fan al meu pis? (Quim Monzó. Mil cretins).

    Tot i l'evidència dels pronoms interrogatius en aquestes frases, tampoc no passa res si emprem el signe d'interrogació inicial.

    [3] Llavors Príam, bé que ja és veia envoltat de prop per la mort, no es pogué, però, refrenar ni retenir la veu o la ira: ¡'Ah, per aquest forfet!', crida, '¡per aquesta gosadia, vulguin els déus, si n'hi ha al cel un de pietós que té cura de venjar-nos, pagar-te amb guardó escaient i concedir-te el premi que mereixes, tu que m'has fet veure amb els meus ulls l'assassinat del fill i has sollat amb el seu cadàver l'esguard del pare! (Virgili. Eneida II, trad. Miquel Dolç).

    Fixem-nos també en aquests cas: si només posem el signe d'admiració al final (que és el que feia el text original; fins i tot estalviava el de tancament de la primera exclamació), segurament no només haurem de llegir la frase dues vegades, sinó que tal vegada no sabrem on comença veritablement l'exclamació.

    [4] *No!!! No ho facis!!!

    És totalment incorrecte, cursi i infantil repetir el signe d'admiració al final per augmentar l'èmfasi.

    [5] ¿La Roser, vindrà?
    [6] La Roser, ¿vindrà?

    Els exemples [5] i [6] són especialment interessants en la utilitat d'usar el signe d'obertura: en el cas 5 es fa una pregunta que expressa sorpresa pel fet que ens han confirmat que vindrà la Roser; en canvi, en l'exemple 6 només es demana si la Roser vindrà o no vindrà.