dissabte, 30 de juny del 2012

Diguem Mogrony, però no Montgrony

Panoràmica de la serra de Mogrony, amb l'església romànica de Sant Pere. (Foto: Consorci Ripollès Desenvolupament)

Amb l'excusa de preparar un seguit de reportatges per a la revista Muntanya sobre el Ripollès, voldria esclarir l'etimologia d'un topònim que actualment s'empra erròniament. Es tracta de Mogrony, però anomenat per gairebé tothom Montgrony, fins i tot per les autoritats locals, que així ho escriuen en llurs publicacions.

De fet, si consultem el Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya (i també el mapa de l'Institut Cartogràfic de Catalunya) trobem els següents topònims:
  1. Mare de Déu de Montgrony (edif. hist.)
  2. Montgrony (nucli)
  3. Sant Pere de Montgrony (edif. hist.)
  4. Serra de Montgrony (serra)
Si visitem el Centre d'Interpretació Montgrony Any Zero, ubicat al mateix santuari, observarem que a l'entrada es fa una escenificació sobre els hipotètics orígens d'aquest topònim: 'mugró', 'muntanya del temps (MONS CRONO) o 'muntanya que gruny', com el güell del porc, suposo... El cas és que només podem admetre com a certa la primera opció.

El lingüista Joan Coromines ja va establir en el DECat (V, 779a6-8) que "Mogrony és la forma correcta, antiga, etimològica i encara usada en el país", i que "Montgrony no és gaire més que una alteració deguda als forasters". En la seva obra més recent, l'Onomasticon Cataloniae (299) reitera aquesta exposició, entra els topònims de Sant Pere de Mogrony, la serra de Mogrony i l'antic castell de Mogrony i en dóna una explicació etimològica.

Coromines afirma que el mot prové d'un adjectiu *MUCRONEUS derivat del llatí MUCRO-ONIS amb el sentit de 'punta punxeguda', en particular, de les armes (espasa, llança) i de tota altra cosa (DECat V, 827b36-88). 

Del primitiu MUCRO (d'on deriva aquest adjectiu) vénen els següents topònims: Mugron, els Mugronets de la Creu, el Mocoró. De l'any 1924, Coromines aporta els mots de mugró o mugronet amb el sentit de turonet que sobresurt en la línia de muntanyes. Aquest darrer significat s'adapta molt bé a l'orografia de la serra de Mogrony, evidentment.

L'Enciclopèdia catalana tampoc admet la forma Montgrony, sinó que les seves entrades són:
  1. serra de Mogrony,
  2. Sant Pere de Mogrony i
  3. Mare de Déu de Mogrony

dijous, 28 de juny del 2012

El famós castell de Mataplana

El 22 de març passat vaig pujar al santuari de Mogrony. De baixada vaig aturar-me, enmig d'una forta nevada, a les ruïnes castell de Mataplana i la capella romànica de Sant Joan. (Foto: Ferran Alexandri) 

El castell de Mataplana, ubicat en un petit turó de la vall de l'Espluga, al municipi de Gombrèn (Ripollès) és tan antic com famós, perquè fou pàtria de l'insigne llinatge dels Mataplana, que posseïen gran part de la serra de Mogrony i Castellar de n'Hug; també fogar llegendari del comte Arnau, de gran ressonància folklòrica i literària. El nom de Mataplana és al·lusiu al gran bosc o obaga, damunt la qual es troba el castell, que és "llisa", "planera" (J. Coromines. Onomasticón, 233).

El 1986, a iniciativa del propietari dels terrenys de Mataplana, el Dr. Eudald Maideu, es van dur a terme excavacions arqueològiques, dirigides per Manuel Riu, que van descobrir una fortificació senyorial bastida al segle XIII damunt les restes d'un castell del primer terç del segle XI. Es tracta d'un complex rectangular d'uns 552 m2 de superfície format per una gran torre rectangular, a la qual s'adossaren dues construccions més amb un pati allargat al mig. Exemple de castell propi del segon romànic (segles XII-XIII).

Porta principal de les ruïnes del castell de Mataplana. (Foto: Consorci Ripollès Desenvolupament)

Els Mataplana

Llinatge feudal establert al castell de Mataplana, del qual prengué el nom. El primer personatge documentat (1076-89) és Hug I de Mataplana; però potser el més conegut és Ponç de Mataplana (germà d'Hug III), perquè fou denigrat pel trobador Guillem de Berguedà, encara que després de la seva mort en una batalla amb els sarraïns fou objecte d'un sentit plant. També va tenir una notable importància el nebot de Ponç, el trobador Huguet de Mataplana, que reuní en l'ambient luxós d'aquest castell una lluïda cort literària.

L'any 1320 els Mataplana abandonaren el castell i es construïren un palau a la Pobla de Lillet; més endavant, quan el llinatge s'havia extingit, restà només la denominació feudal de baronia de Mataplana.

Ponç de Mataplana i Guillem de Berguedà

Ponç, l'oncle del trobador Huguet de Mataplana, fou un cavaller molt vinculat a la cort del rei Alfons, que el seguí durant molts anys tant a Catalunya i Aragó com a Provença. En el tercer dels cicles denigratoris del trobador Guillem de Berguedà, format per quatre sirventesos (Cansoneta leu e planaTalans m'es pres d'En Marques; Amics Marquès, enqera non gaire i Ben ai auzit per cals rasos), és blasmat Ponç de Mataplana, però la seva mort és plorada sincerament al plant Consirós cant e planc e plor
Guillem de Berguedà i dues dames

En aquestes cançons denigratòries, Guillem de Berguedà fa un retrat de Ponç de Mataplana vil i repugnant des del punt de vista moral i físic. És tractat d'enganyador, traïdor, covard i assassí. Però per damunt de tot és homosexual, el pitjor dels insults en la mentalitat de l'home medieval. Així mateix, la descripció física encaixa amb la seva fesomia moral: de rostre desfigurat per la manca de tres dents; el nas en forma de banya; les galtes inflades com una bóta; els ulls sortits, de boc, i els cabells li dissimulen la tinya. A part d'això cal afegir-hi que es trencà la cama esquerra i que té un braç anquilosat.

El menyspreu extrem amb què Guillem de Berguedà ridiculitza Ponç de Mataplana contrasta amb l'impressionant plany que dedicà a la seva memòria, quan aquest morí lluitant heroïcament contra els sarraïns (entre 1182 i 1185). La mort de Ponç de Mataplana impressionà tant a Guillem de Berguedà que aquest va tenir el coratge de confessar d'haver-se equivocat i haver mentit. La gallardia del cavaller de Mataplana va fer oblidar els vicis que amb tant de deler i mala bava Guillem de Berguedà li havia imputat.

Webs interessants sobre trobadors (amb textos íntegres):

dissabte, 23 de juny del 2012

¿Espele o espeleo?


L'espeleologia és l'exploració de les cavitats subterrànies naturals amb finalitats esportives o científiques. La formació d'aquesta paraula prové de espeleo-, és a dir, la forma prefixada del mot grec spélaion 'cova', 'gruta', 'caverna'. 

Tenim, també, altres mots derivats amb el mateix prefix espeleo-, com ara:
  • espeleobusseig Modalitat d'espeleologia consistent a explorar trams inundats d'avencs i coves per mitjà de tècniques pròpies del submarinisme.
  • espeleobussejador Persona que practica l'espeleobusseig.
  • espeleològic Relatiu o pertanyent a l'espeleologia.
  • espeleològicament D'acord amb els principis de l'espeleologia.
  • espeleosocorrista Espeleòleg especialista en espeleosocors.
  • espeleosocors Pràctica espeleològica que té com a objectiu el salvament de persones que han patit un accident o que es troben en una situació perillosa dins una cova o un avenc.
Fins aquí cap problema. El cas és que els espeleòlegs, quan parlem d'espeleologia, col·loquialment tendim a usar la forma apocopada que, lògicament, és espele. Tot i això, mantes vegades es tendeix a usar espeleo (mal pronunciat espéleo), forma que hem de refusar si no es tracta, almenys, d'un mot prefixat; fins i tot podríem admetre (hem d'admetre) espeleoclub 'club que es dedica a l'espeleologia'; però no pas *espeleoòleg, evidentment.

Em fa l'efecte que no podem pronunciar frases com aquestes que he pescat a la xarxa:

  1. *¿Anem a fer espeleo aquest diumenge?
  2. * La secció d'espeleo de la UEC Tortosa es va traslladar fins al Pallars Jussà
  3. * Per pocs calés podem gaudir d'una llum per espeleo prou rendible
I encara menys *Espeleo&Canyons, com apareix publicat en alguna cartografia recent. Les formes correctes (en el registre col·loquial, òbviament) haurien de ser Espele&Canyons; fer espele; la secció d'espele de la UEC; podem gaudir d'una llum per espele, etc.

El fet és que fins ara ningú no n'havia parlat, tret del petit Diccionari d'esports de muntanya de Carles Albesa i Jordi Mir (Edicions 62, 1998; El Cangur Diccionaris, 257), on es diu de manera ben clara que col·loquialment s'usa la forma apocopada espele per referir-nos a l'espeleologia. De fet, aquesta mateixa reducció de síl·labes és el que majoritàriament sempre hem sentit a dir els que ens hem dedicat de fa bastants anys a fer espele.

dissabte, 2 de juny del 2012

L'Oficina de Turisme de Viena inaugura a Barcelona una rèplica de sorra de l'Orquestra Filharmònica


El divendres 1 de juny de 2012 es va inaugurar a les 11 del matí a la plaça del Mar (platja de Sant Sebastià) de Barcelona una escultura rèplica de l'Orquestra Filharmònica de Viena. La reproducció, de 5 m d'alt x 10 m d'ample, es va convertir en un dels castells de sorra més grans que mai s'hagin construït a les platges de Barcelona. Amb la intenció de barrejar tradició i modernitat, es van col·locar unes gandules davant l'orquestra de sorra, on el públic, per mitjà d'uns auriculars, pot escoltar música clàssica vienesa en un marc incomparable entre els dies 1 i 7 de juny.

(c) Alfred Montserrat
La Wiener Philharmoniker, fundada l'any 1841, és un element indispensable en la vida musical de Viena i és considerada una de les millors orquestres del món. L'escultura de sorra ha estat construïda per Lindel, Galleria PR que, amb un equip de 10 escultors i 198,65 tones de sorra, han estat quinze dies per acabar-la. L'escultura no utilitza cap producte químic; per tant, no és agressiva amb el medi ambient, i no s'ha fet servir res més que sorra i aigua.

(c) Alfred Miontserrat
Norbert Kettner, director de l'Oficina de Turisme de Viena, va inaugurar aquesta escultura fent una intervenció per animar els ciutadans de Barcelona a visitar la capital d'Àustria. L'acte també va estar presidit per Joaquim Font, el primer tinent d'alcalde de Barcelona, que va agrair públicament la realització d'aquest esdeveniment.

Webs interessants